El Caputxí és una esmolada agulla en una vall poc concorreguda a la Coma de L’Abeller (Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici – Pallars Sobirà).

Tot va començar amb el Pere Vilarasau, que ajudava al guarda del refugi d’Amitges, en Valentí, i que va ser qui li va informar sobre aquella imponent i estètica agulla fissurada.

Va ser la primavera del 2000, amb molta neu per tot el Parc, quan en Pere, acompanyat d’en David Tort, es van endinsar en la seva apertura. En aquells moments aquests aperturistes, captivats per la seva fissura central, no es van estar d’utilitzar tots els ancoratges fixes que van considerar, ja que en aquella època no abundaven els friends (empotradors mòbils) ni la gent tenia massa poder adquisitiu com per tenir a l’abast tant de material com es té a dia d’avui.

Cal recordar que era l’època del boom dels parabolts i tothom estava boig per equipar tot el que fos possible. Gairebé estava tot per fer i la utilització de la xapa facilitava o feia més accessible assolir qualsevol cim amb seguretat.

El cas és que durant els anys següents, l’agulla va anar agafant nom i per tot el món es va sentit parlar d’ella i de la seva via a través de la fissura. Però tot i la fama, una part dels escaladors estava en desacord amb els excessius elements de protecció fixes que s’havien posat a la fissura. Va ser per això, que divuit anys més tard (al 2018), la via va ser desequipada per un grup de escaladors amb un visió més radical de l’escalada.

El cert és que les noves generacions d’escaladors pugen forts i valents i han assolit noves fites al món de l’escalada, però per altra banda el passat forma part de la història d’aquest esport i cal buscar un cert equilibri. Al llarg de la història de l’escalada tradicional s’han fet coses bones i no tan bones respecte a l’equipament de vies, però de tot allò n’aprenem.

Després de la taula rodona celebrada al refugi d’Amitges al 2019 i d’arribar a un cert consens general entre els assistents, la via “Déjà Vu” aquell mateix any es va tornar a equipar i es va deixar en l’estat actual, fent d’ella una via mixta d’autoprotecció en un terreny d’aventura amb ancoratges flotants i fixes que busca millorar la relació de respecte amb la paret, la pedra i en aquest cas la fissura.

La història continua i aquesta via espera molts més repetidors captivats pel terreny d’aventura que ofereix i per aquells que persegueixen l’essència de la escalada en estat pur al cor de l’Alt Pirineu.

Keep the crack (conserva la fissura)

Agafat a la fissura, lliure en l’estat natural. Durant anys no hem tingut una consciència ecològica, i ara ens fem creus de com estan quedant els nostres ecosistemes (mars, muntanyes, rius i platges).

Volem anar a contracorrent, però el mal ja està fet. Hem de prendre consciència per tal de que les futures generacions no segueixin els nostre passos, però hem d’actuar ja.

Imagineu-vos tots els boscos o muntanyes plens de camins, transitats i accessibles per a tothom, oi que perdrien l’essència? una essència que no es recupera ni perdura degut als efectes i l’actuació dels humans.

Doncs el mateix passa amb les fissures a les vies d’escalada i la controvèrsia de les xapes (parabolts). Aquestes ens han facilitat el poder accedir a llocs abans inimaginables, però a dia d’avui moltes vies s’han normalitzats i són accessibles per a molts de ‘naltres’ de manera mixta.

Ara imagineu una autopista de xapes en zones d’interès natural i d’autoprotecció… oi que seria una aberració i una falta de respecte per la paret?, a més de treure-li l’encant, l’esperit d’aventura i la màgia al fet de poder escalar en lliure, un joc tan complet!.

Espero que puguem gaudir en un futur de moltes més fissures, equipades només el necessari, pel gust de poder escalar en llocs naturals respectant al màxim la natura.